Política escolar | JOSEP MARIA ESPINÀS | Artículos

La escuela se convertirá en una de las piedras de toc más significativas de las posibilidades de autogobierno cultural y social de Cataluña. O si volem ser més modestos: de les possibilitats d’administració dels propis recursos. I si volem ser més ambiciosos: de les possibilitats, i la voluntat, de recuperar una política catalana de l’educació, que fou tan positiva durant los pocs anys que pogué aplicar-se, abans que l’ocupació franquista l’escapcés.

Veig que actualment hi ha en marxa dos moviments: l’un que s’adreça a l’ajuntament de Barcelona defiendent la importància de les escoles municipals; El otro lado de la Generalitat propone la reconversión de una colla de escuelas privadas en escuelas públicas catalanas. Són els mestres de les respects escoles els qui ho demanen. Ni jo sóc un expert en aquestes qüestions, ni l’espai de què disposo pot ser altra cosa que una aproximació –un “a la vora de…”– al fet d’una inquietud pedagógica que, això sí, es evidente i em sembla oportuníssima.

El cas de les escoles municipals és clar: van ser creades com una obra popular i avançada, i la seva tasca pedagògica adquirí un nivell molt alt, que mantingué esforçadament contra les envestides de la dictadura i d’algun alcalde lamentablement claudicant. Penso que el ayuntamiento ha de plantejar seriamente quin paper han de fer aquestes escoles i la seva funció integradora des del punto de vista social. En este campo, la obsesión por el rendimiento económico puede ser suicida. Cal una consciència ben lúcida de la política cultural ciudadana i abocar-hi els mitjans i la dedicació –totes dues coses– que reclama la tradició pedagògica barcelonina.

El caso del col·lectiu d’escoles per l’Escola Pública Catalana és igualment interessant i la seva proposta té un gran abast. S’hi apleguen dotzenes d’escoles que, desde 1958, trenquen amb l’ensenyament imperant i enllacen amb les experiències d’abans de la guerra. Son las escuelas “activas” que atienden las necesidades de los sectores más sensibles de la clase media. Ha arribat el momento que estas escuelas de titularidad privada creuen que han d’integrar-se en una xarxa pública com a solución para aportar a la comunitat tot un bagatge de treballprofitós y colaborar a la consolidación de la política educativa que corresponde a la Generalitat.

Les traveses que l’ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya trobaran per a endegar una política escolar eficaç, nacional-popular, d’alta qualitat pedagògica, serán moltes i tossudes. Això vol dir que ens hi juguem molt. Qualsevol dificultat pràctica, econòmica i administrativa ha de ser combatuda i superada amb “competencia moral”, que ja tenim sense cap necessitat de “transferència”. La escuela es un problema prioritario y tiene que tener una solución óptima, cuesta el que cuesta.